Teràpia de parella

Teràpia de parella

Les relacions de parella són la font de benestar més gran per a les persones, per la qual cosa la vida en parella continua sent l’opció més triada malgrat l’evolució de la societat. Les relacions de parella aporten a les persones amor i intimitat, necessitats bàsiques de l’ésser humà, estimar i ser estimat. Expressar mitjançant gestos tant físics, una abraçada, un petó, carícia, com de la cura de l’altre, atendre’l en les necessitats emocionals i físiques. Compartir lleure i activitats gratificants; facilitar la sexualitat.

Al començament de les relacions, tot és autènticament bonic i intens. Cada membre que conforma la parella posa tot de part seva perquè la relació floreixi i evolucioni correctament. L’amor sempre és present, fent que les persones que el senten visquin en un núvol. Amb el pas dels anys, i les experiències viscudes, l’amor baixa d’intensitat però no s’ha d’apagar. Es converteix en un amor més pausat i madur però continua sent amor.

No obstant això, la vida en parella comporta també dificultats, ja que moltes vegades les diferències individuals acaben en conflicte.

Les parelles travessen diferents etapes en el seu desenvolupament i en la seva evolució i sovint s’han d’enfrontar amb situacions o moments difícils i estressants que moltes vegades acaben danyant i deteriorant la relació i generant diferents problemes. Els problemes de parella comporten moltes vegades problemes psicològics com ara depressió, ansietat, problemes de drogues, violència….

Si perceps que la teva parella ja no funciona com funcionava abans, si perceps que el teu benestar psicològic, o el de tots dos, es ressent pels problemes que ocorren a la parella o si has intentat solucionar aquests problemes que fan que la parella es deteriori i no has pogut resoldre’ls, és quan necessites recórrer a una teràpia de parella per tal de solucionar aquests problemes o en alguns casos, si ja no es poden resoldre, buscar la millor solució per a tots dos que en moltes ocasions acaba sent la separació. El psicòleg també pot ajudar a adaptar-te i suportar de la millor manera possible una situació de separació a la parella.

El psicòleg en les teràpies de parella és una figura neutra que analitza la problemàtica i els conflictes que ocorren i fan malbé la parella, generant-se així un espai de respecte i de diàleg entre tots dos, per tal de permetre a la parella aprendre diferents maneres de relació i de comunicació, i on es poden treballar habilitats i recursos per solucionar aquests problemes o conflictes que fan malbé la relació de parella. Les teràpies de parella es poden dur a terme amb els dos membres de la parella o només un d’ells, que és el que dóna la veu d’alarma i sol·licita l’ajuda psicològica. En aquest darrer cas, es treballaria de manera individual amb la persona que sol·licita l’ajuda per restablir així el seu equilibri emocional deteriorat pels problemes de parella.

Quins problemàtiques de parella atenem al centre INFANS?

En el Centre de Psicologia INFANS treballem les següents problemàtiques de parella:

Dependència emocional (dependència NO ÉS AMOR)

La dependència emocional en psicologia és la dependència afectiva o sentimental que consisteix en una sèrie de comportaments addictes que es donen en una relació interpersonal on hi ha una asimetria en el rol que assumeix cada persona. La necessitat d’afecte bàsica que tot ésser humà necessita es convertirà en dependència emocional quan les conductes que desplega una persona per satisfer-la siguin patològiques i desproporcionades. D’aquesta manera, la persona dependent mostra un patró persistent de necessitats emocionals insatisfetes que s’intenten cobrir de manera desadaptativa amb altres persones. Per tant, es tracta d’una necessitat afectiva extrema cap a la parella sentimental; de manera similar que un drogoaddicte necessita la seva dosi sí o sí, la persona dependent necessita la persona de la qual depèn i és que en la dependència emocional operen mecanismes de reforç positiu com en altres addiccions, que acaben generant dependència psicològica gairebé incontrolable en el subjecte.

Les conductes més característiques de persones que pateixen dependència emocional son:

  • Obsessió per algú: la persona dependent és una persona amb un desig i impuls irrefrenable pel contacte permanent amb la persona estimada de qui depèn, hi ha una necessitat i fixació excessiva per tenir contacte continu a través de trucades, missatges… En tot moment la persona dependent ha de saber on és, amb qui està i tenir comunicació amb la seva parella, i al segle en què vivim amb les noves tecnologies i la immediatesa en les comunicacions, això alimenta encara més aquesta necessitat. Poden escriure i/o trucar moltes vegades al dia, sentint-se molt bé sabent com està l’altra persona, què és el que està fent, amb qui està, quan sortirà de treballar, etc.
    És la seva manera de substituir el no poder estar 24 hores al dia amb algú, així se senten suposadament segures, estimades, cuidades. Quan la seva demanda d’atenció no és coberta, no pensen que l’altra persona pugui estar ocupada, per exemple treballant, sinó que poden arribar a desesperar-se, traduint-se en inquietud, pensaments negatius i nerviosisme excessiu, poden sentir por que seran abandonades i que no són suficients.
  • Idealització: la persona dependent eleva la parella fins al nivell d’idealitzar-la. De manera que no serà capaç de veure res negatiu en ell o en ella; es venerà la parella com si fos un Déu o un ésser superior. El dependent assumeix que la seva parella és l’ésser més meravellós que ha conegut mai, és ideal perquè és perfecte/a, no s’equivoca mai, no comet errors, no s’imagina la seva vida sense ell o ella i farà tot el que estigui al seu abast per mantenir la relació. En aquest punt, la persona dependent sobrevalorarà les qualitats de la parella i infravalorarà les pròpies. Aquesta sobrevaloració de l’altre, que no es correspon amb la realitat, portarà el dependent a voler estar encara més temps amb aquesta persona o desitjar-la més.
  • Altruisme patològic: la màxima prioritat de la persona dependent serà passar tot el temps amb la parella. El seu món se centrarà a compartir-ho tot amb ell o ella. A poc a poc el dependent emocional anirà abandonant les seves responsabilitats, activitats i aficions amb l’objectiu de tenir el temps necessari per complaure les necessitats de la parella, centrant-se exclusivament en aquesta persona fins que tot el que faci hi estigui relacionat per així poder passar el màxim temps junts, encara que alguna cosa no li agrada ho farà, perquè estarà convençuda que és una cosa positiva. La parella és el centre del pensament de la persona dependent, tot gira al seu voltant i es prioritzarà sobre qualsevol altra cosa.
  • Ruptura amb amics i familiars: En aquest tipus de relacions dependents són freqüents els enfrontaments i les discussions amb amics i familiars. El que és habitual és que el dependent emocional no faci cas del que li diuen i insisteixi a defensar la seva relació sigui com sigui, aquí és on apareixen els enfrontaments, arribant fins i tot a reclamar als seus propers un tracte especial cap a l’altra persona.
  • Possessivitat: els dependents emocionals tendeixen a l’exclusivitat en les seves relacions de parella, aquesta demanda s’exagera fins al punt que la resta de la gent pot arribar a molestar-los, perquè tot allò que no sigui compartir temps i espai amb la persona estimada els genera un elevat malestar .
  • Por a la solitud: els dependents emocionals són persones que no saben, no volen i no conceben viure sols, tenen una baixa tolerància a la solitud, tenen por d’estar sols, no són capaços de gaudir d’un temps amb ells mateixos. Sempre cercaran contacte, estar amb aquesta persona o persones. La soledat els incomoda de manera desadaptativa. Empalmen una relació sentimental amb una altra, sense passar mesos ni anys sense parella sentimental estable. Són els eterns aparellats. No saben què és estar solter/a.

Totes aquestes característiques poden desencadenar una simptomatologia patològica a la persona depenent, que es pot traduir per exemple en ansietat, obsessions, depressió, etc.

Aquestes persones experimenten angoixa o por exagerada a la separació. La persona dependent no s’imagina que la relació pugui acabar, aquesta possibilitat ni se la planteja perquè el dependent no aconsegueix gaudir ni ser feliç si no és a través de l’altra persona i per això busca el vincle en els seus plans constantment. Així que quan aquestes persones pateixen una ruptura amb la parella l’impacte psicològic que poden arribar a patir pot ser molt devastador, patint malestar tant físic com psicològic: patint sentiments de desvalorització de sí mateixa, simptomatologia ansiosa, sentiments negatius cap a la vida, cap a la seva futur, acompanyats d’una gran sensació de buit i una forta sensació que sense aquesta persona la vida no val la pena. En aquell moment la persona sent que el seu món s’ensorra, que no pot seguir, ni ser capaç de continuar amb la seva vida “sola”, podent arribar a patir un trastorn depressiu en els casos més greus.

És habitual trobar comorbiditat de la dependència emocional amb quadres d’ansietat i/o depressió.

Tot això passa perquè la persona a causa de la seva baixa autoestima no és conscient del que val per sí mateixa, del que és capaç de fer i de tot el que ha aconseguit sola a la vida i que hi ha més persones a la seva vida. La baixa autoestima és el factor fonamental i el més habitual com a causant a les persones dependents. Aquest tipus de persona es desvaloritza sistemàticament. Es mostren molt crítics amb ells mateixos i amb la seva manera de ser, fins al punt de sentir-se inferiors i culpables, fins i tot, del menyspreu que puguin rebre per part de les parelles sentimentals. D’aquesta manera apareix un sentiment d’inferioritat i d’inutilitat perjudicial per a ells i per a la relació.

Diferències entre amor i dependència

  • La dependència neix de l’egoisme, l’amor és entrega. Quan una persona estima  no intenta manipular a l’altra persona perquè estigui al seu costat i el complagui. Quan una persona estima només pensa a fer feliç a l’altra persona i que la seva felicitat sigui també la seva. L’amor madur consisteix en això, a donar sense esperar rebre res a canvi perquè estimar ja és gratificant per sí mateix.
    La dependència emocional se centra en el contrari, en el desig de complaure l’altra persona esperant obtenir alguna cosa a canvi. Per això, es cau en el control immadur i egoista per tal de poder aconseguir allò que la persona que crea aquesta dependència anhela, i sense dubtar-ho practicarà la manipulació.
  • L’amor és llibertat, i la dependència és nus que ofega. Dins un amor sa i madur, cada membre és capaç de créixer dins de la relació emmotllant-se a la voluntat de tots dos i el projecte vital en comú. Això implica que cadascú deu ser capaç de ser un mateix dins de la relació. La confiança mútua és un fet alliberador, permetent que les dues persones puguin expressar tot el seu potencial. Cadascú tindrà els seus objectius i anhels que l’altra persona anima que els assoleixi.
    La dependència sol ser una llosa massa pesada, ja que la persona que la desenvolupa vol que la seva parella cada cop estigui més temps al seu costat, controlant-la i obligant que es lliuri en cos i ànima a la relació, oblidant els seus propis somnis i projectes . Aquesta classe de relacions acaben ofegant la persona víctima de la dependència de l’altre, i traient a la superfície el pitjor de cadascú.
  • L’amor madur és durador, la dependència no dura res. L’amor sa i madur es desenvolupa i creix amb els anys. Les arrels es fan més sòlides i creixen noves branques. Això no vol dir que no hi pugui haver discussions o desacords sinó que existirà sempre la capacitat de superar-los junts. En aquesta mena de relacions les persones estan juntes perquè es volen, no perquè es necessiten.
    La dependència emocional en canvi porta a intentar constantment omplir aquesta sensació de buit que pateix la persona que la duu a terme. Les persones dependents solen anar de relació en relació. No els interessa la persona en sí, sinó intentar omplir les mancances afectives que pateixen. Són persones incapaces d’estar soles.

Falta de comunicació

Les relacions de parella són la font de benestar més gran per a les persones, per la qual cosa la vida en parella continua sent l’opció més triada malgrat l’evolució de la societat. Les relacions de parella aporten a les persones amor i intimitat, necessitats bàsiques de l’ésser humà, estimar i ser estimat. Expressar mitjançant gestos tant físics, una abraçada, un petó, carícia, com de la cura de l’altre, atendre’l en les necessitats emocionals i físiques. Compartir lleure i activitats gratificants; facilitar la sexualitat. No obstant això, la vida en parella comporta dificultats, ja que moltes vegades les diferències individuals acaben en conflicte.

Una de les queixes més freqüents a la consulta inicial en una teràpia de parella és: “No m’entén”… en referir-se als problemes de comunicació. I és que un dels problemes més grans que viuen les parelles és la manca de comunicació entre els seus membres, moltes vegades estan tancats els canals de comunicació en la parella i es necessita una ajuda externa per poder restablir la comunicació deteriorada o perduda. El diàleg a la parella pot salvar la relació i restablir l’equilibri. És aleshores quan les teràpies de parella poden ajudar a resoldre els problemes de comunicació.

Independentment del temps de la relació, o l’edat dels seus membres, aquestes falles són el primer indici d’un conflicte que es pot agreujar. Moltes vegades solen reclamar un canvi a l’altre. Van quedar enrere les llargues converses, el tracte afable, l’escolta atenta per substituir-la per apatia, crítica, actituds defensives o ofensives… arribant inclús fins al mutisme selectiu.

Els problemes de comunicació a la parella generen discussions, distanciament emocional, problemes d’autoestima, ansietat i estrès, irritabilitat, tristesa i solitud entre d’altres. Tots aquests factors, si no són abordats adequadament, poden desembocar a una separació.

Les parelles es culpabilitzen l’un a l’altre. Aquesta actitud de culpabilització mútua trenca la cohesió d’equip que es requereix per afrontar les dificultats de parella, sense adonar-se que en realitat el que està succeint és que fallen les habilitats de comunicació.

Les barreres principals en la comunicació de parella son:

  • Parlar des de la queixa, el retret o l’acusació farà que la parella se senti atacada i es defensarà.
  • Discussions no resoltes, temes de diferència i malestar que després de discutir-los queden a l’aire sense tancar, sense arribar a acords de solució i que són vulnerables d’aparèixer al conflicte següent.
  • Utilitzar etiquetes de la parella que tanquen la ment i impedeixen escoltar activament allò que l’altre vol expressar.
  • Emocions massa intenses que dificulten per parlar des de la racionalitat que fa referència a la comunicació eficaç.
  • Estar massa centrats en les necessitats d’un mateix dificulta l’escolta de l’altre.
  • La comunicació no verbal negativa, gestos: experiències de saturació, ràbia, desvalorització de l’altre, desacord. Els gestos mostren un nombre d’emocions que dificulten la comunicació ja que interrompen el missatge de l’altre i creen una situació d’ambigüitat i de confusió per a l’escolta.

Els problemes de comunicació de parella produeixen un elevat malestar psicològic, son les seves conseqüències psicològiques, que comunament es manifesten de les maneres següents:

  • Tensió en la relació
  • Irritabilitat
  • Baix estat d’ànim
  • Ansietat
  • Discussions
  • Ràbia
  • Distanciament
  • Disminució de la capacitat de gaudir en parella
  • Baixa autoestima

Gelosia i desconfiança

A la nostra societat lamentablement la gelosia està molt “normalitzada”, és comú l’opinió que “és normal” ser gelós, o considerar-la fins i tot com una mostra d’amor. Res més lluny de la realitat, la gelosia té molt poc a veure amb el sentiment d’amor perquè quan parlem de gelosia a la parella, ens referim a la por que aquesta ens sigui infidel o a perdre-la. El temor de ser rebutjats o de ser substituïts per una altra persona dona lloc a pensaments distorsionats o irracionals; aquestes pors porten en última instància a intentar controlar la parella, pretenent assolir una seguretat que reafirmi la relació.

En conseqüència, la gelosia és una forma determinada de gestionar la relació de parella, encara que enfocada d’una manera que pot arribar a ser nociva.

El perfil psicològic de la persona que sent gelosia es relaciona amb la baixa autoestima, la inseguretat i el temor de ser reemplaçada.

És cert que tenir una mica de gelosia pot ser indicatiu que algú es preocupa per la seva parella; en aquest sentit, poden ser positius, ja que estimulen a la persona a cuidar la seva relació per evitar ser substituïda però, si aquests no es controlen, sí que pot ser perjudicial ja que la gelosia és en sí mateixa un tipus de desconfiança cap a l’altre, i la desconfiança ens separa de qui estimem. El límit entre preocupar-se per una persona a qui es vol i desconfiar-ne pot ser difús. Així, la gelosia es converteix en un problema en el moment que impedeix a la persona gaudir del present o quan limita la llibertat de l’altre membre de la relació.

Totes les persones, en un moment donat, han sentit gelosia. Es tracta d’una reacció emocional inherent a l’ésser humà, i com a tal no es pot evitar. Els motius que poden portar una persona a ser gelosa poden ser molt diversos però principalment és la causa que els motiva el que determinarà la intensitat amb què s’experimenten:

Sentiment de possessió cap a la parella

Una de les parts arriba a creure ser l’amo de l’altra, a considerar que l’altra persona li  pertany i que està obligada a dedicar-li atenció exclusiva. Aleshores, intenta acaparar tot el temps de la seva parella, o que aquesta no tingui altres relacions socials. En aquests casos, és imprescindible comprendre que l’altra persona és autònoma i que cal confiar-hi.

Por a perdre la persona estimada

Els problemes d’inseguretat porten la persona a experimentar una por exagerada a perdre en ser estimada i es torna híper-alerta davant de situacions o persones que considera una amenaça. Això passa quan hi ha una excessiva idealització o dependència envers la parella. En aquests casos, la persona viu permanentment espantada davant de la possibilitat que sigui abandonada. Definir-se a través de l’altre, viure sol i per a la parella, posant-se en segon lloc, anul·lant la pròpia identitat i independència genera una gran angoixa en perdre la parella ja que sense aquesta “no és res”. Els patrons generalment sempre implicant inseguretat, desconfiança i problemes relacionats amb l’autoestima.

Per molt que es vulgui a una persona, és important assumir que es pot tenir una vida plena sense la parella. La felicitat no es pot vincular a una única persona, o el que és el mateix, la parella no és indispensable. En definitiva, mai es pot assegurar que algú estarà amb nosaltres durant tota la vida, passi el que passi.

Temor a estar sol o a no trobar una altra parella

Hi ha persones que simplement no saben estar soles; necessiten una parella permanentment al seu costat per donar plenitud a la seva vida, i sense es senten insegures. En aquests casos, la gelosia no està motivada tant per afecte a l’altra, sinó per una preocupació cap a un mateix.

Altres vegades, la por real és no poder tenir una altra parella. A la societat actual, pot semblar que tenir parella és gairebé una meta no escrita de totes les persones. Aquesta pressió pot fer creure algunes persones que s’han d’aferrar com sigui a la seva parella actual, no sigui que no en trobin cap altra.

Baixa autoestima

Moltes vegades el problema es troba a la valoració que un fa sobre sí mateix. Sentir-se inferior, pensar que no s’és digne de ser estimat, per la qual cosa  aquesta persona sempre tindrà por que en qualsevol moment deixin d’estimar-la o que algú millor li  arrabassi a la seva parella. Aquesta inseguretat, en darrera instància, també li farà  desconfiar de la seva parella; així, si no es creu mereixedora del seu afecte, pensarà que la seva sinceritat i afecte segurament seran fingits. Al final, en aquests casos la gelosia és una projecció de les inseguretats pròpies cap a l’altra persona.

Problemes d’aferrament a la infància

Hi ha estudis que relacionen els problemes d’aferrament a la infància amb la gelosia a la vida adulta.

Les persones que s’han criat amb problemes d’aferrament solen tenir patrons afectius desestructurats; això els sol fer emocionalment inestables, insegurs i amb baixa autoestima. De la mateixa manera, els qui han tingut uns pares la relació dels quals va estar marcada per la gelosia, és més probable que reprodueixin aquestes actituds en la seva vida adulta.

Experiències prèvies

De vegades, la gelosia està motivada per experiències patides prèviament. Aquelles persones que han patit un abandó o una infidelitat tenen més motius per ser geloses. La persona està ferida i desconfia de tothom perquè tots li poden fer mal.

Patrons afectius mal apresos

Una altra de les causes comunes de la gelosia es troba en els patrons afectius mal apresos. En aquest cas parlaríem de relacions prèvies en què la nostra anterior parella era gelosa; aquesta forma de comportament pot donar lloc a arribar a creure que el més normal és ser gelós.

Totes aquestes causes acaben provocant conductes que allunyen cada vegada més la parella, en conseqüència la desconfiança augmenta més, fent créixer “la bola” i finalment acaba trencant la relació. És a dir, la gelosia acaba provocant allò que la persona tem: perdre la persona estimada confirmant així les seves desconfiances… “ja sabia jo que això passaria”….

Els símptomes més comuns de la gelosia patològica són els següents:

Símptomes emocionals

  • Por excessiva i permanent a perdre la parella.
  • La sensació de gelosia genera tal malestar que genera ansietat, insomni o depressió.
  • Actitud agressiva o intimidatòria envers la parella.
  • Sentiments negatius envers les persones que envolten la parella, com ara familiars, amics o companys.

Símptomes cognitius

  • Imaginar sovint que la parella és infidel.
  • Considerar que la parella vol agradar a altres persones, mitjançant la seva vestimenta o maquillatge.
  • Desconfiar de les persones que envolten quotidianament la parella, com a amics o companys de feina.
  • Fer comparacions personals amb les persones que envolten quotidianament la parella.
  • Percebre els desitjos de la parella com a prova que està insatisfeta amb la relació actual.
  • Considerar les relacions anteriors de la parella com una amenaça constant.

Símptomes conductuals

  • Controlar permanentment el telèfon o comptes socials de la parella.
  • Necessitat de mantenir el contacte permanentment amb la parella.
  • No deixar que la parella faci activitats de manera individual o que desenvolupi aficions plaents.
  • Exigir a la parella que expliqui tot el que ha fet al llarg del dia.
  • Trucar sovint a la parella per telèfon, per saber on és o què està fent.
  • Revisar la roba o les pertinences de la parella a la recerca de proves de possibles infidelitats.
  • Control de les despeses de la parella, en previsió que estigui fent coses amb una altra persona.
  • Menystenir o criticar la parella per intentar fer-la més insegura i menys independent.

 

Es pot parlar de tres tipus de gelosia molt diferenciats en la relació de parella:

  • Gelosia reactiva: són els que es produeixen com a resposta a un estímul extern. Es donen quan la parella desenvolupa alguna acció que pot posar en perill la relació, com ara sortir de festa constantment o ballar sensualment amb una altra persona.
  • Gelosia ansiosa: gelosia basada en un temor infundat. Es produeixen quan hi ha la creença per part de la persona que la seva parella l’ abandonarà per una altra persona; generalment, aquest tipus de gelosia es basa en inseguretats personals i una baixa autoestima. Són els més comuns, i generen una sensació de suspicàcia i manca de confiança en la parella.
  • Gelosia possessiva: aquest tipus de gelosia es basa en la creença per part de la persona que la parella li pertany. Són especialment perjudicials, ja que es limita la llibertat individual de la parella i, fins i tot, poden derivar en actituds hostils.

La gelosia en parella produeix un malestar psicològic elevat, son les seves conseqüències psicològiques, que comunament es manifesten de les següents formes:

  • Tensió en la relació
  • Irritabilitat
  • Baix estat d’ànim
  • Ansietat
  • Discussions
  • Ràbia
  • Distanciament emocional
  • Disminució de la capacitat de gaudir en parella
  • Baixa autoestima

Distanciament / Abandó emocional

S’entén per distància emocional el fenomen que es produeix quan una persona amaga les emocions i, alhora, es manté allunyat de les emocions dels altres. Aquest mecanisme constitueix un intent de defensa o protecció i es pot dur a terme de manera conscient o inconscient.

Al començament de les relacions, tot és autènticament bonic i intens. Cada membre que conforma la parella posa tot de part seva perquè la relació floreixi i evolucioni correctament. L’amor sempre és present, fent que les persones que el senten visquin en un núvol. Però amb el pas dels anys, i les experiències viscudes, pot ser que un dels membres d’una parella deixi de sentir aquell amor que sentia per la seva parella, i es vagi distanciant de mica en mica. Aquest fenomen és conegut com l’abandó o el distanciament emocional en la parella. L’amor baixa d’intensitat amb el pas dels anys, però no s’ha d’apagar. Es converteix en un amor més pausat i madur, però continua sent amor. L’abandonament emocional apareix quan aquest foc s’apaga del tot, i almenys una de les parts es va distanciant emocionalment de l’altra, perdent-hi interès, i centrant-se en les necessitats pròpies.

L’enemic més gran d’una relació de parella no són les opinions diferents, ni els conflictes ni els problemes puntuals que puguin sorgir: és la distància emocional. La distància emocional a la parella crea més abismes que un malentès i, fins i tot, que un conflicte puntual en la relació. La gelidesa afectiva i el desinterès, són aquests murs sovint insalvables que tant patiment generen. Perdre la intimitat, aquesta proximitat còmplice i el valuós teixit on es fila la confiança i la complicitat conformen un escenari de sorres movedisses on enfonsar-nos cada dia més. Poques situacions poden arribar a ser més angoixants. El cost psicològic per a la persona que encara estima l’altre, i que de sobte percep aquest vent fred que porta la indiferència emocional, pot ser immens. I tot i això, no és una cosa que vingui d’improvís.

L’abandonament emocional a la parella, es camufla extremadament bé, dins de la rutina, i dels disgustos de la pròpia convivència. El distanciament emocional comença de mica en mica, és un procés realment lent, que sol passar desapercebut. Es va perdent a poc a poc l’interès per l’altra persona i per estar-hi, la persona es va centrant en les pròpies necessitats i va prenent inconscientment el seu propi camí perquè el dia a dia amb la seva parella l’ofega i els fa malbé. Tot se submergeix en una trista rutina de convivència buida. Quan es produeix aquest tipus de distanciaments, la culpa no la té ningú, sinó la manca de voluntat per fer que l’espurna de l’amor estigui encesa.

Quan l’amor queda atrapat a la rutina, quan es va apagant, les relacions comencen a iniciar el seu propi final i, si ningú no fa res per reviure’l, acaba per morir. La distància emocional és un preludi que té conseqüències que haurem d’afrontar. Entendre quines poden ser les causes, pot ser clau en molts casos.

L’abandonament emocional a la parella no significa la fi de la parella. La clau és buscar ajuda quan algun dels membres de la parella, sigui capaç d’identificar que alguna cosa passa dins de la relació. Perquè l’abandó emocional va deixant pistes. Així que, seria recomanable que davant la sospita més gran que la relació va malament, es busqui ajuda professional. D’aquesta manera, potser es podria salvar la relació, si s’esbrina el perquè del distanciament emocional.

Certament, fins i tot la persona que es distancia emocionalment, tampoc no n’és de conscient del que passa. Per aquest motiu, no es pot actuar si no som capaços d’identificar què passa, i per això el millor és tenir en compte els senyals de l’abandonament emocional:

  • Excés de temps invertit a la feina i aficions.
  • Abús de substàncies.
  • Distanciament físic a la llar per tenir el mínim contacte possible, un por estar al menjador i l’altre a la cuina.
  • Poca comunicació, converses escasses o converses només referides a temes que no inclouen res d’importància personal ni emocional. El silenci sol ser la normalitat d’una parella que es va marcint a poc a poc.
  • Incapacitat per relacionar-se amb els amics o la família de la parella.
  • Deixar de fer plans junts, cadascú té els seus plans, o almenys, la persona que sent aquest distanciament emocional sol fer plans sense comptar amb la parella.
  • Sensació de vida rutinària.
  • Manca d’atenció i preocupació en el dia a dia.
  • Excuses al moment de plantejar-se sortides junts.
  • Esforços que no són compensats.
  • Sensació de solitud quan es troben junts. És la solitud més cruel ja que és la solitud que se sent en companyia.
  • Queixes constants, imitar comportaments nocius de la parella, en comptes de conversar sobre això i corregir-ho conjuntament.
  • Manca de compromís.
  • No hi ha mostres d’afecte com carícies o abraçades, fins i tot pot deixar d’haver-hi relacions sexuals.